Ja fa uns anys vaig descobrir un bosc proper a casa amb molts arbres. Mai no m'havia
acostat tant com l'altre dia i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure milers de xicotetes empremtes que s'endinsaven en ell. Vaig decidir entrar i vaig seguir les empremtes fins que de sobte en mig del bosc es varen acabar i les petjades que anava seguint havien desaparegut . Vaig estar hores i hores caminant per a veure si trobava la eixida. La vaig trobar caminant 6 hores. Res més eixir em vaig anar a buscar al meu amic per a contar-li el que m'havia passat però no s’ho va creure així que li ho vaig dir a ma mare i a mon pare. Ells tampoc s’ho van creure ni una miqueta, l’única persona que em va creure va ser la meua iaia que estava un poquet boja. De tant caminar estava molt cansat així que vaig sopar una tonelada de menjar i em vaig anar al llit. Al dia següent em vaig trobar les mateixes empremtes que conduïen un altra vegada a eixe bosc, aquest dia em vaig preparar amb una llanterna, una brúixola, un entrepà i una cantimplora. Eixe mateix dia al mig del bosc vaig escoltar uns murmurets que deien:
-Fooooraaaaa daaaaaaciiiiiiii,o suuuuufriiiiiiraaaas leeees cooonseeeeqüüüèeeenccciees deels pituuuufoooos maaalvaaaats.
Vaig mirar cap a terra i em trobi uns bichets rojos molt agressius que em deien coses com:
-Tonto, fora, figot ...
Em vaig quedar al·lucinat i vaig agafar un i em vaig anar corrent, no millor dit a 200 per hora.
Vaig eixir i vaig anar a un laboratori que havia a les afores de la ciutat i se’l vaig entregar, al dia següent em van dir que era l’espècie d’animal en perill d’extinció més estranya del món. Des d’eixe moment totes les persones els van cuidar i es varen reproduir i varen ficar-se de bona llet, inclús la gent els va adoptar com a mascotes.
acostat tant com l'altre dia i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure milers de xicotetes empremtes que s'endinsaven en ell. Vaig decidir entrar i vaig seguir les empremtes fins que de sobte en mig del bosc es varen acabar i les petjades que anava seguint havien desaparegut . Vaig estar hores i hores caminant per a veure si trobava la eixida. La vaig trobar caminant 6 hores. Res més eixir em vaig anar a buscar al meu amic per a contar-li el que m'havia passat però no s’ho va creure així que li ho vaig dir a ma mare i a mon pare. Ells tampoc s’ho van creure ni una miqueta, l’única persona que em va creure va ser la meua iaia que estava un poquet boja. De tant caminar estava molt cansat així que vaig sopar una tonelada de menjar i em vaig anar al llit. Al dia següent em vaig trobar les mateixes empremtes que conduïen un altra vegada a eixe bosc, aquest dia em vaig preparar amb una llanterna, una brúixola, un entrepà i una cantimplora. Eixe mateix dia al mig del bosc vaig escoltar uns murmurets que deien:
-Fooooraaaaa daaaaaaciiiiiiii,o suuuuufriiiiiiraaaas leeees cooonseeeeqüüüèeeenccciees deels pituuuufoooos maaalvaaaats.
Vaig mirar cap a terra i em trobi uns bichets rojos molt agressius que em deien coses com:
-Tonto, fora, figot ...
Em vaig quedar al·lucinat i vaig agafar un i em vaig anar corrent, no millor dit a 200 per hora.
Vaig eixir i vaig anar a un laboratori que havia a les afores de la ciutat i se’l vaig entregar, al dia següent em van dir que era l’espècie d’animal en perill d’extinció més estranya del món. Des d’eixe moment totes les persones els van cuidar i es varen reproduir i varen ficar-se de bona llet, inclús la gent els va adoptar com a mascotes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada